miércoles, 31 de agosto de 2016

"De categoria"




“Quan vaig complir 18 anys, un bon amic m’envià un ramell de roses roges. Jo vivia aleshores a Massamagrell, el meu poble. El meu amic treballava a València i d’allà em va enviar el ram. Vingué a dur-lo un home prou major que ni parlava valencià. Vingué en el ‘trenet’ (encara no hi havia metro) tot carregat amb un ram de divuit meravelloses roses roges. Encara recorde el rebombori quan va picar el timbre i el varen veure entrar... "Xica, veges, que pregunten per tu...". Vaig aguaitar i em va preguntar el nom i en confirmar que jo era jo, em va donar el ramell. I tirà a anar-se’n de seguida... Va ser quan començà aquell home a quedar-se bocabadat... No recorde cap persona que haja vingut a casa dels meus pares i que se n'haja anat de vuit. Cap ni una. Quan no eren unes carxofes, eren unes taronges, unes albergines, o unes bajoques acabades de collir. O unes poquetes faves per a fregir i omplir una pataqueta del forn. O una carabassa per a torrar.


Añadir leyenda
Al sant home que havia vingut xino-xano des de València amb divuit meravelloses roses roges, li tocà una colflor. Una blanca, preciosa, cruixent, tota humida encara, i quasi tan gran com el ramell de roses. La cara de perplexitat d’aquell home era un poema. No era massa xarraire i només deia, 'gràcies, gràcies, gràcies', amb veu baixeta i amb ganes d’eixir de la situació. Les veïnes el varen veure eixir amb la colflor i ja podeu imaginar-vos el joc que va donar l'anècdota. Per a mi és una d’eixes coses que recordaré tota la vida i que conte quan vull explicar com és la meua família (de generosa), i com és ser d’un poble de l’Horta Nord on totes les nits es fica el bullit al foc amb la verdura acabada de collir del camp. Una sort, a què sí?”




Quan Vicent Marco em va demanar que li explicara què significava per a mi ser de poble, i que li contara què em feia sentir així, per al pròleg del seu llibre, em vaig recordar de seguida d'aquesta anècdota i no vaig dubtar en triar-la. Ha sigut una lectura que he gaudit amb la meua mare aquest mes d'agost i que ens ha fet riure i reviure aquell dia tan especial, quan mon pare encara estava, un home que no deixava que ningú isquera de sa casa amb les mans buides... I no és reviure una manera de tornar a viure una miqueta?... Moltíssimes gràcies, Vicent, ha estat un plaer col·laborar en De categoria, i amb companys com Vicent Mifsud, de Tavernes de la Valldigna, que conta el dia aquell que... ;-) 

GuardarGuardar

No hay comentarios:

Publicar un comentario