miércoles, 5 de agosto de 2015

Estratigrafia audiovisual

A qualsevol teatre arreu del món s’alça el teló i tothom espera que no abaixe fins a l’últim acte. Eixa rutina ancestral es va veure alterada a València en una ocasió. Va ser al Teatre Olympia, any 1995. Es representava l’obra Deixa’m la dona, Pepet, dirigida i protagonitzada pel mític artista Joan Monleón. El teló va pujar, va eixir Monleón i, en començar el seu parlament, es va adonar que només hi havia quinze o vint persones a la primera fila; la qual cosa no era normal perquè eixe dia s’esperava una fotracada de gent que venia en autobús des d’un poble de l’Horta Nord, ara no recorde quin. Monleón es va quedar mirant cap al pati de butaques amb eixa expressivitat tan seua i una senyora del públic li va explicar, com si parlara en la seua veïna, que l’autobús s’havia retardat un poquet perquè hi havia molt de trànsit a l’entrada de València. Joan Monleón, amb la mateixa espontaneïtat de veïnat, li va dir que no patira, que esperaria fins que entrara la resta del públic per tornar a començar. Tornà a bambolines i el teló va abaixar altra vegada. Al cap d’uns minuts s’escoltà el rebombori del públic entrant al teatre entre rialles i comentaris en assabentar-se de què havia fet Monleón. Una vegada estigueren tots asseguts, el teló tornà a pujar i començà la funció des del principi. No cal dir com va ser aquell dia l’aplaudiment del públic.

És cert que el Monle, com era conegut, tenia el públic guanyat i així ho demostraven cada dia les audiències del programa de televisió, El Show de Joan Monleón, que presentava en Canal 9. Eixe dia, a més, els espectadors es varen sentir còmplices d’aquell espectacle teatral que no havia volgut començar sense ells. Ho sé ben bé perquè estava a l’escenari bocabadada amb la resta d’actors i actrius que tinguérem la sort de compartir escenari amb el Monle, i que estàvem fascinats amb el que acabava de fer l’artista. “Damunt que paguen i vénen de tan lluny no han de veure l’obra des del principi?”, ens digué. “El Monle és així, i el que vol és que la gent ho passe bé. I si ha de tornar a començar, comença i au!”, recorde que em va explicar algú de la companyia teatral. Que tu ara diràs que a quin sant et parle a aquestes hores del plistocé televisiu de la desventurada Radiotelevisió Valenciana. I potser tens raó i només cal mirar endavant a hores d’ara, però de la mateixa manera que un paleontòleg vol esbrinar el present i construir el futur amb ajuda del que li diuen les restes arqueològiques, em fa l’efecte que és bo tornar un moment als primers estadis d’RTVV i fer una etnografia audiovisual per dessoterrar algun fòssil televisiu, tot i que necessitem emprar carboni 14 per aprendre alguna cosa.

"Deixa'm la dona, Pepet", al Teatre Olympia de València

Amb els anys, la televisió que feia el Monle ha tingut un reconeixement que no va gaudir en aquells moments, quan molts escrivien en un confeti la crítica televisiva d’un espai amb el qual se sentien partícips milers de valencians. El Show de Joan Monleón era un producte d’entreteniment sense més pretensions, et podia agradar més o menys, però no ofenia la intel·ligència del públic al qual anava dirigit. Un producte honest, a parer meu, que complia la seua funció, com altres programes que fins i tot obtingueren premis per la seua qualitat com és el cas de Medi Ambient. Imagina que es trasllada aquest concepte d’honestedat i respecte per la intel·ligència del públic a tota la graella de programació de la ràdio i de la televisió: informatius, esports, infantils, culturals, debats, ficció fins i tot... Si això passara, es recuperarien amb tota seguretat els teleespectadors i els radiooients perduts pel camí al llarg d’aquests últims anys, i que sovint han sigut tractats exclusivament com votants. I tothom sap que als votats no cal oferir-los programació, en donar-los propaganda hi ha prou.

Decidits a cavar fons en aquelles bones intencions del passat audiovisual valencià, caldria recuperar urgentment als professionals del sector. Recuperar-los com fan els arqueòlegs quan trauen amb cura els trossets de fang que completaran la gerra sencera al laboratori. L’audiovisual valencià intenta encara endreçar-se després del tancament a boca de canó policial d’RTVV, una empresa que, poc o gens, era un centre de producció que, poc o gens, dinamitzava el sector. Hi ha moviments que donen alé, com és el cas de la MESAV (Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià), però si no es prenen les decisions adequades, potser la pròxima espècie en extinció que s’estudie als llibres sobre aquest tema siga “el sector de l’audiovisual valencià”… Una programació que no insulte la intel·ligència, un públic còmplice i bons professionals, serien tres puntals on assentar qualsevol projecte de mitjans de comunicació de qualitat i públics que vulga marcar distàncies amb el que ja ha fracassat. Seria fonamental no buscar els professionals als partits polítics, ni als familiars dels polítics, ni als amics dels familiars dels polítics, ni als coneguts dels amics dels familiars dels polítics, ni als nebots, cunyats, oncles o amants dels coneguts dels amics dels familiars dels polítics... Però, bé, això ja seria parlar del Govern i, la veritat, no tinc ganes de grapar-me el fetge una altra vegada.


* Article inclós al llibre: "Passat, present i futur d'RTVV", publicat en format digital i en edició bilingüe. Un recull de textos coordinat per Josep Rodríguez i Santonja. Compta amb l'assessorament de Guillermo López, Ricardo Morant i Fernando Romo. Amb textos de: Vicent Mifsud, Julià Àlvaro, Esperança Camps, Andrés Boix Palop, Alvar Peris Blanes, Miquel Francés, Josep Mª Vidal Beltrán, Gulliermo López García, Mónica García, Jordi Cabezas, Francesc Miralles, i Gonzalo Naya. 




No hay comentarios:

Publicar un comentario