sábado, 20 de septiembre de 2014

(*) “Llegir millora la teua qualitat de vida”









Et coneguem per ser l’autora dels blogs La filla del llaurador i El Fémur de Eva. Què t’impulsa a fer-te bloguera?
El blog el faig per culpa de l’ERO a RTVV. És curiós perquè vaig estar vora 7 anys sense escriure, aprofitant per estudiar coses pendents. El superior de valencià, l'últim curs d'anglés, un màster de Cultura i Religió Islàmica... Tenia una necessitat molt gran de tindre informació. Recorde escoltar un dia a un tertulià dir “no es lo mismo un árabe que un musulmán”. I vaig pensar, és de veres, però vull saber més. Tenia curiositat per entendre, a mi el que em mou és la curiositat. I després, amb l’ERO, em quedava al carrer... Vaig pensar en què sabia fer, escriure, ah val, vaig a fer un blog. En casa, on sóc la negada de la informàtica, em miraren amb una cara... Però jo estava convençuda, vaig a ser bloguera i tuitaire (riure). Això va ser en nadal de 2011 i en gener de 2012 ja tenia en marxa El Fémur de Eva. Als tres mesos, ja era de tot!

I comptaves amb l’experiència d’haver escrit per a altres mitjans, en paper...
Sí, ja havia fet opinió en el Levante-EMV i en El Mundo. En el primer, tenia una columna que es deia Luna Menguante. Quan vaig deixar d’escriure eixa columna, em buscaren els d’El Mundo per escriure la contraportada del quadernet de València. Ahí vaig fer la primera columna que es deia El Fémur de Eva... i ho guarde com un tresor. Però al marxar a Madrid a treballar a Antena 3 com a guionista, vaig deixar d’escriure. Un programa diari són moltes hores de treball i no podia donar el nivell que a mi m’agradava. 

Ara, amb els blogs, l’acollida de les teues entrades és més que destacada i comptes amb lectors i lectores fidels. T’havies imaginat que seria així?
Al contrari, ha sigut una gran sorpresa. En la vida m’haguera esperat esta acollida. El dijous per la vesprada ja tinc a gent que me diu, i demà què, conta’ns de què va, se està cocinando un fémur... De fet, encara que solia publicar divendres al matí, vaig optar per publicar-lo dijous a la nit. Per als “trasdrugadores” que els dic jo, els que vetllen i matinen... La gent participa moltíssim.

Una cosa que m’ha agradat molt, a nivell professional, és tindre un reconeixement pel que escric, no pel que sembles o perquè eres de la tele. Quan em vaig clavar a Twitter, molta gent va fer la connexió que jo era la del Babalà, però et dic que el 80% dels lectors no ho sabia. El tema va eixir molt després. Si em preguntaven, ho deia amb la boca xicoteta i no he posat cap foto fins fa ben poc perquè no volia distraure. Sóc conscient que la imatge distrau, vinc de la imatge. I m’he trobat amb situacions, fent de presentadora, on em qüestionaven si no portava suficient escot. Situacions on he tingut que dir jo no sóc model, sóc presentadora, he de parlar bé i prou. Eixes coses et marquen... Una de les coses que vaig tancar fa molt de temps és la pantalla, no m’interessa. No ho canvie pel moment d’estar a casa escrivint, buscant informació, desenvolupant una idea, creant... Un moment molt especial. 

També he de dir que estic molt agraïda a gent com Rosa Maria Artal, Maruja Torres o Carlos Carnicero. Persones que em retuitejaven els articles i que feien que el blog tinguera moltes visites. Quin goig, gràcies!

Com bé comentes, les xarxes socials, sobretot Twitter, han suposat una empenta determinant en la difusió dels teus blogs.
Tinc una relació amorosa amb el Twitter. Entre com si m’hagueren convidat a un espai on no puc ser ni agressiva, ni desagradable, ni importunar. Amb molt de respecte i d’una manera lúdica. A més, igual que en els blogs, si tinc alguna cosa que aportar escric, si no, no. I tinc clar que si només haguera obert el blog, no haguera tingut la repercussió que ha tingut. Es retroalimenten. 

Quin penses que va ser el punt d’inflexió pel que fa a la repercussió dels teus posts?
Sense dubte, el dia que El principio de Bankímedes va ser Trending Topic (TT) a Espanya. No tenia ni idea que un post podia ser TT. Estava a casa, con mi chándal, i em diuen, tia que eres TT. I jo, però això que és? I entre i em veig El Fémur de Eva i El Principio de Bankímedes. Dos! Quin dia!

Sempre temes lligats a l’actualitat. És el teu espai natural o també t’atrau la ficció?  
L’actualitat m’agrada més. I el blog funciona més quan més tocant està a la realitat, analitzant-la des d’un altre punt de vista. Ho he de girar, no dir el que estan dient tots... m’avorriria. Em passa també amb els llibres. Si n’agafe un i a les 20 pàgines no m’agrada, el deixe. En el món hi ha tants llibres per llegir! Per això em pose sempre en el lloc del lector i em pregunte si li interessarà el que escric. Si duc 10 ratlles i pense que no, comence una altra vegada.

De fet, en cada text, es nota que hi ha molt de treball previ, recerca. Ofereixes informació que has consultat per documentar-te, amb enllaços a altres articles, vídeos...
Sí, de tot el que he trobat i consultat faig un recull de links per a que si tu vols ampliar, ho pugues fer. Llegint una entrada meua et pots passar 3 minuts o 3 hores. Perquè no escric per a tindre raó. Jo oferisc l’entrada i pense: esta és la reflexió que jo he fet, te la deixe i el que et provoque a tu... fantàstic.
Per a mi, és molt important que el lector sàpiga que està llegint una cosa feta des del respecte per la seua intel·ligència i amb total estima meua per l’escriptura. I com que no sóc periodista, m’obsessiona el fet de donar-ho tot molt ben contrastat. A més, abans de publicar un post sempre el done a llegir. Sóc molt crítica i n’aprenc. Si hi ha alguna cosa que queda dogmàtica, ho intente llevar perquè no som ningú per fer “la Veritat”.
Amb el post sobre la llista d’Emily, per exemple, vaig tindre un debat ètic per al títol, Planeta Clítoris. Pensava que era una paraula forta, a la qual la gent no està avesada i que podia desviar el missatge. Tenia 2 opcions: córrer el risc i confiar en la intel·ligència dels lectors o privar-me a mi de fer una cosa xula. A més, com a dona, vaig pensar què cony! Planeta Clítoris! Em vaig arriscar i el post va tindre un recorregut de molts dies... M’alegre d’haver pres eixa decisió. 

A Twitter també li dones altres usos. Per exemple, per recomanar llibres. Penses que les recomanacions a través de les xarxes funcionen bé?
Crec que sí que funciona si la gent respecta a qui recomanes, al destinatari, i si has llegit el llibre, clar. En el meu cas, com que vaig recolzada per un treball escrit, la gent suposa que si recomane un llibre és perquè estarà ben escrit. I també veuen que exercisc amb l’exemple, que sóc una lectora.  

Què penses que aporta la lectura?
Mira... Fa molts anys, una vesprada que estava superdepre, d’una xorrada ara però que llavors no ho era... em vaig regalar El puente de Alcántara en tapa dura. Era una novel·la que m’havien recomanat i valia els seus diners. Em vaig fer el regal, me n’aní a casa, amb una manteta, i se me passà tot. Conforme anava passant pàgines, el llibre va fer que em trobara millor. Haguera pogut fer moltes coses, com eixir, emborratxar-me, drogar-me... comportaments nocius per a mi. Però vaig optar per un llibre. Són moments que t’estructuren com a persona. Eixe dia estàs millor i, a més, se’t queda gravat que llegir te fa bo a la salut, que llegir millora la teua qualitat de vida. Això és una cosa que tinc clara. 

I això té a veure amb el post que dediques als llibreters?
Sí, com deia al post, els llibreters són com els metges de capçalera. Tu vas i li dius em fa mal ahí, te dóna un llibre i se’t passa. Funciona! Llig el que vulgues i quan acabes tens alguna cosa que no tenies i t’has sentit bé. Fins i tot, quan lliges, respires millor, et baixa el ritme de pulsacions, et pots prendre un vinet o un té mentre... Hauria de ser declarat un esport (riure).  Per això, pense que el llibreter és una figura a redescobrir i els trobe a faltar en llocs d’opinió, en tertúlies... És gent que aporta molt. I és el que vaig voler fer durant la Fira.

Precisament... Durant la Fira del Llibre de València, et convertires en reportera no-oficial d’este esdeveniment organitzat pel Gremi de Llibrers.
Aní a la Fira tots els dies, visitant totes les casetes. Volia que cada llibreter em fera una recomanació, no dels més venut, sinó un llibre del que hagueren gaudit. A l’hora de fer una tria, tenen un criteri molt més ampli i el llistat resultant és curiós. A la Fira em trobe com a casa perquè conec de fa més de 30 anys als de Soriano, París-Valencia, El Crisol... Els llibres i jo hem anat de la mà des de fa molts anys. Abans d’entrar en Canal 9, treballava per a una editorial i tinc tots eixos contactes. Ara faig el que sempre m’ha agradat, però més públic. A més, enguany no estava treballant en la tele i estava cobrant de la tele, que eixa és una altra... Tenia una agulleta clavada dins meu, un nyic-nyic que em deia fes algo, fes algo. Ho necessitava. 

Com una espècie de retorn cap a la societat?
Un poc sí. És que érem 1700 persones cobrant sense treballar! I no ho hem fet perquè no ens han deixat. Estava a casa, no tenia on anar a fitxar... I vaig dir-me: tinc un Twitter, doncs ves i conta coses. I veig que després a la gent li interessa. 

També ho has fet amb altres esdeveniments, com les Falles... 
Sí. Vaig tindre la sort-sort-sort que Ortifus llegí El Principio de Bankímedes i el posara en la Falla de Na Jordana i que publicaren el text al seu llibret. Així que vaig decidir anar i contar les falles off, les que no ixen enlloc... I com deia, a la gent li interessava. De fet, en este cas em demanaren que ho fera en castellà i la veritat és que en Twitter no tinc manies, igual escric en valencià que en castellà i eixa veu narrativa m’havia eixit directament en valencià. Vaig optar per tuitejar en ambdós llengües i va tindre molt bona acollida, la gent m’anava preguntant... i jo que sóc un furó, furonejant per ahí.  

Despertes i alimentes la curiositat a la vegada... 
Sí, també he estat per Russafart i la gent s’enganxava al relat. O passejant per València, m’ensenye coses i les compartisc. És també la necessitat que no siga tot Blasco i companyia, que cada vegada que ix València siga tot corrupció... ufff. I això que he patit molt. Que 50 corruptes han votat tirar-me al carrer, amb una oposició aprovada.

Se n’ha de traure la part positiva...
Se li ha de pegar la volta. La gent és combativa, en RTVV s’ha intentat traure un aprenentatge. És la part amable. Trobar-te sorpreses molt bones en la gent. 

Tornem a parlar de llibres, però ara de gustos teus. Quins escriptors i escriptores en valencià ens recomanaries?
Gaudisc especialment de les dones escriptores. Quan veig a Anna Moner li dic que escriga una novel·la, que ja m’he llegit tots els articles que escriu en La Veu, que els tinc subratllats. O Esperança Camps, que sóc la seua grupi! El llibre de Vertigen l’he gaudit tant... I mira que és difícil, per ser afectada, però és una novel·la estupenda. També m’encanta Muriel Villanueva, Pepa Guardiola, Imma Monzó i tantes altres. Apostem per les dones escriptores, les seues obres són delicioses.

Tens algun moment predilecte per llegir?
A tota hora. Narrativa, assaig, relats periodístics, poesia... tot a l’hora. Ara en porte tres perquè quan llig ficció, després necessite buscar tot allò que tinga una correspondència en la realitat. És una de les coses que trobe a faltar, agafar una novel·la i estar una setmana llegint-me-la. Ara llig molt però sóc una lectora fragmentada... Això m’ho acabe d’inventar (riure). 
 
I eixe hàbit lector, devorador de llibres, et ve de família?
Sense dubte. I ho conte en La filla del llaurador, en el post Contes cosits. M’emocione de pensar-ho... Són els contes que ma mare me cosia, literalment. No hi havia diners per a tots i ens regalaven un llibre per al meu germà i per a mi. Així que m’he fet major tenint una estima pel text. Ma mare és una persona que no ha anat a escola més de 3 anys i té veneració per les lletres. Amb 76 anys, té un Facebook, s’està ensenyant Internet, ha volgut tindre tablet per llegir el post quan el penge... És coratge de superar-se. I mon pare recorde, de sempre, veure’l llegint periòdics i llibres. Era un llaurador de l’horta, una persona que podria haver estat en el bar, però preferia llegir. I ens regalaven Los cinco, El secreto de los siete, Heidi, els que hi havia... Això, amb el temps, ho agraeixes molt. Jo sóc hui el que sóc per tot això, gràcies a ells.

I a les persones que no lligen habitualment en valencià, què els recomanaries per introduir-se?
Que busquen un tema que els agrade molt que estiga en valencià. És una forma d’entrar a la lectura en una llengua diferent a l’habitual i jo ho vaig fer amb l’anglés, per exemple. O que agafen un llibre que hagen llegit en castellà i els agrade i s’animen a llegir una bona traducció. De vegades, s’estrenen en textos massa acadèmics, amb un valencià de massa “nivell”, per dir-ho d’alguna manera. També estic totalment en contra de que has de ser “sesudo y leer buena literatura”. Ha d’estar ben escrit, naturalment, però el foment de la lectura no es pot basar en l’essència, en Marcel Proust. Una persona ha de llegir allò que el motive, que no siga impossible. I després, que es deixen seduir... 

Esta setmana, dins de la campanya “Llegir en valencià”, impulsada per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, es llança el títol La nit de les pastràssimes. Havies sentit alguna vegada esta paraula?
No sé què és una pastràssima. Explica-m’ho de seguida.

Una dona d’aigua...
Ja hem acabat. Me’n vaig, necessite un sant Google (riure).  

Espera, espera, una última pregunta. Què em dius de l’escenari del relat, la Calderona?
La Calderona per a mi és... preciosa. Sóc de Massamagrell i d’ahí a Nàquera hi ha molt poquet. De menuda anàvem els diumenges a fer-se les paelletes per allí i tinc records fantàstics. I ja quan conduïa, me n’he anat de manera obsessiva a la Cartoixa de Portaceli. No te pots imaginar el plaer que és estar allí un dia entre setmana a les 11 del matí. Tot en silenci, sense cobertura, sense contaminació acústica. Respirant. Només hi ha silenci i pau. Un dia vaig estar tanta estona a la font que va eixir un monjo i em va preguntar si em trobava bé. No em va deixar entrar, però, només al pati, a beure d’una botija. Els monjos són molt llestos i sabien molt bé on instal·lar-se, en llocs molt energètics, és espectacular. Recomane passejar per allí, caminar entre eixes muntanyes... Silenci i pau.
 

(*) Mireia Capsir em va fer una entrevista de més de dos hores i com que jo sóc tan 'xarraora', no va cabre tot al diari... Però la seua feinada en resumir toooot el que vaig explicar, s'ha de fer pública d'alguna manera i per això li he demanat el 'total'. Gràcies, Mireia, va ser un plaer conèixer't en persona i compartir cafenet, lectures i altres coses...  I gràcies a Bromera, pel seu compromís amb els llibres i la lectura.

No hay comentarios:

Publicar un comentario