jueves, 31 de julio de 2014

De fulles i clorofil·les


Una de les coses que més m’estime del món són les llibretes manuscrites del meu pare. Està (d)escrit fil per randa com fan la clorofil·la les plantes, com es tracten les plagues, les varietats de sòl que hi ha, i tot això del peu amarg. M’encisen els dibuixos que acompanyen l’escriptura: senzills, clars, i pràctics, així com era ell. Ara que esta setmana ha fet dotze anys que (ens)va faltar, ara que fa tots eixos anys que el tenim al pensament cada dia, òbric per enèsima vegada les fulles groguenques de les tres llibretes que tenim i les fullege com si fullejara un còdex antic. Una per una les mire i les torne a mirar cada vegada... Sempre trobe algun detall nou, un punt o coma més marcats, o alguna paraula escrita que em fa l’efecte que és nova; o el dibuixet d’una arrel que em fa parar més atenció encara al contingut. Fins i tot, rastrege el canvi de color o d’intensitat del bolígraf emprat. Passege les puntes dels dits per les pàgines quadriculades buscant un noséqué que em conte més coses de les que hi ha escrites. “Massamagrell, 25-3–69, Curso de Agrios”. Va escriure en una coberta. Tres anys tenia jo quan mon pare escrivia de pesticides, de plantons, i de formes de reg. Les últimes línies de l’última fulla escrita d'una de les llibretes parlen dels àcars i dels acaricides, i au. La resta està buida. Pàgines en ‘groc’ (pel color de les fulles) on ja no puc llegir ni esbrinar la raó per la qual no va continuar escrivint en la llibreta. 


Com que no hi ha més text, afegisc pensaments i me l'imagine eixe dia quan escrivia sobre els àcars i els acaricides: tot seriós, concentrat, amb eixa cal·ligrafia menudeta seua, tan regular, premuda i neta. El bolígraf primet en comparació amb els dits robustos que tenia d’on ma mare li treia les punxes amb les pinces de les celles. Potser escrivia de nit, després de pelar el bullit i abans de veure ‘El Tiempo’, com deia ell. O potser ho feia després de la becadeta perquè era dissabte el dia eixe que escrivia d’àcars. M’agradaria tant recordar-me’n d’aquells detalls quotidians tan excepcionals a hores d’ara. Tu mai penses de menuda que t’has de fixar en quina hora és i en quin dia de la setmana estàs quan el teu pare escriu sobre àcars en una llibreta. Tu no penses que de major voldràs tindre respostes a preguntes que mai hagueres pensat que et faries. Tu no penses que has de mirar ton pare i enregistrar el seu gest al cervell quan escriu sobre àcars un dissabte abans de ‘El Tiempo’. Tu no ho penses perquè tu no penses eixes coses de menuda perquè de menuda ‘saps’ que ton pare estarà sempre allà escrivint i fen-te paelles de carxofes. Si ho hagueres pensat, sabries fins i tot els segons que marcava el rellotge de la paret, eixe que feia din-dong, din-dong.


Les llibretes del meu pare estan escrites en castellà. Són de l'anys que anava als cursos del P.P.O. (Promoción Profesional Obrera) a Alfara d’Algimia. En aquell ‘entonses’ ni els passava pel cap la possibilitat d’escriure en valencià, vivien eixa dicotomia de parlar i sentir en una llengua que era la seua, i escriure i llegir en una altra que no ho era ni de bon tros. En esta mena d’exorcisme blanc que estic fent avui, d’escriure amb una mà al teclat i una altra sobre estes fulles groguenques, intente imaginar-me l’esforç mental d’una persona com ell per tal d’explicar-se amb el rigor que mostren les llibretes, i encara me les estime més. Dotze anys, tres llibretes, i una vida que mereix ser recordada esta vesprada de juliol.

(Que tingau un bon estiu, només puga torne per ací)

5 comentarios:

  1. Gràcies, Fani, per eixe text tan farcit d'emocions i sentiments.
    L'altre día pensava en la Filla del llaurador... i remugava... també tindrà tanta ocupació què no ens regalarà cap text? Trobe a faltar molt el Fémur. De bona veritat (còm diem al meu poble, quan una afirmació és ben seriosa)
    Jo també recorde molt a mon pare, en la seua etapa de panader. Ma mare, encara viu.

    ResponderEliminar
  2. Una besadeta Fani...!!
    Et vuic

    ResponderEliminar
  3. Eixes coses, eixes llibretes, eixos records que al seu dia semblen insignificants són, al final de tot, els que ens fan mantindre viva la memòria d'eixos éssers que mai deixaran d'existir per a nosaltres perquè formen part de nosaltres mateixos i viuen per sempre al nostre cor. Un bes gegant, Fani

    ResponderEliminar
  4. Gràcies per treure les teves emocions a través dels teus dits ... m'ha recordat moltes coses de la meva infantesa, quan per a mi les coses eren més senzilles

    ResponderEliminar
  5. Hola Fani. Estava buscant a Google una cançó de la meva iaia que venia a dir, més o menys, "Tot llaurador que tinga un marget de safanories ..." i m'he trobat amb el teu blog, senzillament genial, m'ha fet recordar al meu pare que també ens va deixar molt aviat -m'imagine que tots els nostres pares ens deixen aviat, encara que tinguen més de 90 anys- i que també va deixar notes manuscrites, no saps com enyore la seva presència i això que ens va deixar fa gairebé 30 anys

    ResponderEliminar