miércoles, 18 de junio de 2014

Llòchicament


Bajoques del Mercat Central de València
Un dia vaig anar amb mon pare a collir bajoqueta terrera. D’eixos dies que ets jove i ignorant i no et fa mal res, que dius, va, sigues una filla guai i vés i ajudes encara que siga un dia ton pare... Que bé que t’agrada menjar-te el bullidet de bajoquetes acabades de collir. Que dius, va, vés... Vés i aprofita que et pegue una miqueta l’aire de l’horta ara que ja no tens classe... No sé ara si estava en primer o en segon de BUP, no ho sé cert, estic en la fase de mitificar èpoques i balle la cronologia segons em va millor. Potser feia COU. El cas és que vaig començar d’allò més motivada i pensant ‘açò està xupaó’, i escoltant amb cara de sobrada les advertències i explicacions detallades que em donava mon pare sobre la recollida de la bajoca redoneta, que té les seues particularitats (molt tendra, la planta, cal anar amb compte per no trencar-la). “No tingues pressa”, em digué. I, jo, com aquell: allà vas, cabàs! Encetí el primer cavalló, pim-pam, pim-pam, pim-pam, pim-pam, com si duguera un motoret, i quan duia mitja tirera de bajoques, comencí a notar cóm se’m passava l’esperit ‘flower-power’ amb el qual m’havia embolcallat en eixir de casa, quan tot era bonico i l’horta un lloc on creixien els bullits.

Vaig arribar al final del primer cavalló com si haguera estat collint bajoca dos mesos seguits. Tu tenies ronyonada?... Jo tampoc. Ei, però ni vaig alenar. El meu orgull no m’ho permetia. Mon pare em mirava, mut, i no soltava ni pruna. Algun somriure si de cas. “Si et canses, pares”. “No, no, sí es cullen molt fàcil. Estic bé.”. “Baix de la figuera tens la botija, l’aigua estarà fresqueta”. “Ja beuré quan acabe”... La mare que va... Vaig acabar la segona tirera de bajoques pràcticament gitada en mig de dos cavallons del mal d’esquena... I de cames, i de braços... Ho vaig provar tot: agenollada, ajocada, amb l’esquena doblegada com el meu pare... Que, a tot açò, mon pare, xino-xano, s’havia fet no sé quantes tireres sense alçar el cap. Saps Guille, el germanet de Mafalda, quan deia allò de “Me duele mi odgullo”?... Doncs, jo igual. “No estic cansada, estic bé... Només em queda un trosset”... I mirava la figuera i la botija allà lluny. Quan al remat vaig seure a l’ombra i vaig empinar la botija, mon pare, que encara estava ajocat en les bajoqueres, va alçar el cap i va riure prou. Ei, no vaig poder tornar per més bajoques, em vaig quedar baix de la figuera, cavil·lant els d’anys que mon pare duia amb el llom doblat i l’equivalència en bullits que era això.

Escolta, ara que estem... Tot açò de l’horta, i de collir bajoquetes, i de saber triar les figues dolces de la figuera, s’ensenya a les escoles?... Perquè si s’ensenya, també voldran estos de la ‘Cheneralitat’ que ho aprenguen els xiquets i les xiquetes en castellà?... Com que ara ja va tot per l’aire, que la Conselleria d’Educació ha reduït les hores d’ensenyament en valencià... I que diuen que ‘donarà autonomia’ per triar en quina llengua impartir algunes assignatures... I que la ‘joia’ del programa educatiu, l’assignatura de Cultura Valenciana, poden donar-la en perfecte castellà sense regomello: “Cultura Valenciana, la asignatura creada por la Generalitat en la que se estudiarán los
bous al carrer, el truc o la paella, será “preferentemente”, pero no obligatoriamente, en valenciano”... Un altre dia diré què em sembla l’assignatura Cultura Valenciana, però avui vull saber això de maltractar la llengua així perquè ho fan. O millor encara, com diria Xavi Castillo: “Això, pa'qué?”... La resposta a estos tipus de preguntes referides a les decisions que pren el Gobern és sovint la mateixa: per omplir-se les butxaques. Pel que fa al valencià, però, la resposta té un afegit: perquè no s’estimen la llengua, llòchicament.


2 comentarios: