martes, 13 de agosto de 2013

Canal 9: epitafis emprenyats


La segona cosa que més #MeTocaLaFiga després que m’acomiaden per e-mail és xafar l’Inem per culpa d’una gent(ola) que està de pas a les institucions on fa que governa. Que governen no s’ho creuen ni ells, però ‘governar’ és el verb que empren perquè si utilitzaren les paraules que defineixen realment el que fan cada dia, es declararia l’estat d’excepció d'ací a mitja hora. Mai havia escoltat tantes vegades la paraula ‘governar’ per il·lustrar les animalades que ens fan als qui no els hem votat, i i als seus votants, que tiren fum pels queixals en privat. Docs això, que esta setmana m'he apuntat a l’atur per culpa d’este Govern, que ha fet una Reforma Laboral, que ha fet que els #lladrEROs hagen fet un ERO a RTVV que s’ha passat pel folro que tinguérem una oposició aprovada, una família nombrosa, una malaltia crònica, o un fill amb discapacitat... Però, malauradament, estar a l’atur no és cap novetat, hi ha més de cinc milions de persones que ho estan (i més que seran si fan cas al FMI), el que passa és que jo acabe d’arribar. Ei, i de la manera que sóc de dotora, asseure’m una hora en l’oficina de l’Inem, és com si soltares a un xiquet de cinc anys en un parc temàtic: hi ha molts punts d’interés. És curiós, les oficines de l’Inem estan plenes de persones que, tot i no treballar, fan cara de necessitar unes vacances per decret.

En general, les persones entren, agafen un número com en la cua del peix, i seuen a esperar el seu torn amb la mateixa il·lusió als ulls que els que a les sis del matí no han trobat el que buscaven a l’últim garito i han de tornar a casa de buit. Hi ha qui seu com si pesara dos-cents quilos i el seient fóra un destí i no un tram en la vida. Uns altres no es deixen caure del tot i es queden amb l’esquena recta i el cul clavat a la vora del seient ferrós, com rebutjant el que significa seure allà. També hi ha qui seu, creua les cames com si estiguera al seu sofà, trau el mòbil, i es passa l’hora tic-tic-tic, amb el teclat… És curiós com els gestos són més autèntics a un lloc on ningú espera res de ningú. Ah, i hi ha també qui trau una novel·la per no llegir-la perquè la realitat és molt més potent que la ficció... I és quan, de tant en tant, topete amb algú igual de dotor que jo, que no llig el llibre que te davant; i és com si, ai, que m'han enxampat fent de ‘periscopi’. Abans em feia vergonya, però a l’Inem m’ha semblat un punt còmic en mig de l’aridesa del lloc.

Adéu, RTVV, el llibre que ho explica tot.
Ahir, un xiquet nigerià, o potser senegalès, (són dos de les moltes nacionalitats de menuts que veig pel meu barri i que sempre em provoquen en mateix: ganes de mossegar-los les galtetes tan reboniques), buscava desesperat l’esmorzar entre els pits generosos de la seua mare, que se’l llevava de damunt com si espantara unes mosques que la molestaren. El xiquet no plorava, tindria més de dos anys, però insistia una vegada i una altra amb els morrets apretats, emprenyadet amb tota la sinceritat que s’emprenya un a la seua edat. No volia que m’arribara el torn per no perdrem l’espectacle que haguera sigut si la mare hagués acceptat donar-li el pit allà... Però un metàl·lic: “Ciento cincuenta, mesa catorce”, que ben bé podria haver dit, “Señorita, Puri, acuda a la planta de lenceria”, em va traure de la narració del moment i ja no sé com va acabar la pel·lícula: El xiquet que volia mamar en una oficina de l’Inem de Torrefiel. I al cap i a la fi, meeeeeec! Res de res. Va, i em faltava un p… paperet, i he de tornar altre dia. Sóc capaç de preguntar-li al de seguretat si el xiquet va aconseguir el seu propòsit. Això si no li han fet un ERO a l’empresa de seguretat. Serà per diners…

* Nota: vull agraïr als treballadors i treballadores de l'oficina de Felipe Rinaldi de València la seva amabilitat i eficàcia: Carmen, Paquita i altres que no sé el nom ;-)

No hay comentarios:

Publicar un comentario