Contes Cosits
De vegades, quan vaig a casa de ma mare a
Massamagrell, m'agrada dotorejar per la planta baixa on estan els llibres 'de
la meva vida'. M'encisa veure títols com “El Molino” o “La Canoa”, del primers
anys de col·legi, o fullejar els llibres d'arbres de quan mon pare anava a
Alfara d’Algímia a donar els cursets del P.P.P.O. (Programa de Promoció
Professional Obrera). Sempre em fa bé repassar les seues llibretes manuscrites
on explica fil per randa com es fa un empelt o es tracta la tristesa dels
tarongers, i que són els meus ‘incunables' particulars. M'agrada mirar unes
revistes antigues de brodar de ma mare, amb tapes de plàstic blau i uns
dibuixos vintage que t'entren ganes d'aprendre brodat de colp (tot i que
les ganes em duren cinc segons, tot s'ha de dir). M'entretinc llegint de gaidó
els títols de ‘més major': “Viaje al Centro de la Tierra”, “La Isla del
Tesoro”, “Pollyanna”, “Los Cinco”; i els compare sense voler amb els norantamil
que en tinc a casa. Un dia però, vaig fer una troballa d'eixes que et sacseja
de cap a peus per la càrrega d'història que intueixes. Dotorejar té eixa part
imprevisible que jo sempre he atribuït a una mena de venjança per ser tan farol
de vegades: pots trobar-te allò que no has buscat.
Dins del calaix d'un dels mobles que estava
espigolant, vaig descobrir uns contes d'eixos recomanats per a pocs anys, de
poquetes fulles i de poquiues paraules. Les tapes eren com de cartolina, però
una miqueta més dures i estaven retallades en forma de nuvolet per la banda de
dalt. Es veien deteriorades per algunes parts, i una pàgina trencada - amb tota
seguretat per ditets impacients per passar pàgina i vore què li ocorria al
gosset - estava meticulosament apegada amb esparadrap. Vaig agafar els contes
tremolant i vaig passar els tous dels dits pels lloms. Estaven cosits en
zig-zags... Ma mare els havia repuntat en la màquina de cosir, igual que
repuntava el saquet de l'esmorzar de mon pare quan s'esgarrava, o les
genolleres dels meus leotards quan me'ls desfeia jugant. Les pàgines s'havien
d'obrir amb més compte ara, i no de bat a bat com s'obririen abans d'estar
cosits, però es llegien sense cap problema de principi a fi. La meua mare, que
comptava amb els dits de les mans els mesos que havia pogut anar a l'escola, i
que havia après a llegir d'una mare que a penes sabia escriure, havia emprat un
temps preciós en cosir uns contes desllomats que en altra casa amb més diners
hagueren anat al fem.
Sense saber-ho, ma mare m'estava contat un conte
dins d'un altre conte, i totes aquelles costures en forma de zig-zag eren
cadascuna una història prou més potent que la que estava escrita. Vaig entendre
de colp un grapat de coses mirant les puntades amb fil blanc, beix, i negre;
quasi podia escoltar el ‘xiuuuuu' del motor de la Refrey i el ‘clinc-clanc' del
canvi de canilla quan s'acabava el fil. Els vaig tornar a deixar dins
del calaix, com si fóra un rector amagant la casulla al moble de la sagristia,
em feia l'efecte que eren peces sagrades. I vaig tancar el calaix amb suavitat.
El que més recorde d'eixe moment és l'agraïment. Profund agraïment. M'imaginava
a ma mare feta tabac després de pegar puntades per uns i altres, i a saber a
quina hora de la nit, cosint els contes perquè no es desgavellaren del tot i
poguérem seguir llegint-los a l’endemà. I no podia sinó sentir gratitud pel seu
gest. Abans d'escriure açò, li he
preguntat per què els havia cosit. “Perquè eren molt bonicos i volia
ensenyar-vos a respectar les històries que hi havia escrites i que tantes
voltes us havia explicat”. Quan he penjat el telèfon he pensat que hi ha
llegats emocionals que valen més que qualsevol fanecada de tarongers.
Precioso,Fani. Casi siempre en tus textos veo cosas que reflejan parte de mí, pero nunca sabré expresarlas tan bien como tú.
ResponderEliminarUn abrazo. Carmen Garzón
Muchas gracias, Carmen.... En cada historia hay pedacitos de cada uno, me alegra que te guste leer las que cuento aquí de vez en cuando. Un abrazo.
EliminarFani hauries d'escriure libres. Tens tanta sensibilitat, tanta facilitat per arribar als sentiments de les persones, per despertar-los, per recuperar-los a la conciència. Tens un dó, un gran dó. En la meua opinió eres una escritora meravellosa. Gràcies pels teus treballs.
ResponderEliminarGràcies, Isabel, ets molt generosa... Em fa feliç que t'agrade el que explique, sòn coses de ma mare, i per a ella també és una oportunitat de "positivitzar" el pasat. Un bes gran :-))
EliminarUfffff Fani... M´he emocionat molt. És preciós el record a ton pare i ta mare, i eixos contes cosits que et transporten a l´infantessa i trobe impossible no recordar i emocionar-me.
ResponderEliminarUn bes d´un altra filla d´un llaurador ;)